FORMAR-SE COM A PERSONES: UNA FUNCIÓ QUE DURA TOTA LA VIDA

Els mestres i els pares parlem sovint de que la principal funció  que tenim és la d’ajudar als infants i joves  a créixer i formar-se com a  persones.

Mestres i pares ens posem, doncs, ràpidament d’acord  en acceptar aquest objectiu com el més important  però normalment ens quedem en aquest grau de superficialitat. Si aprofundíssim en el què  implica treballar-lo possiblement ens adonaríem que:

·         El  considerem molt important però no tenim massa clar els passos que hem de realitzar per aconseguir-lo.

·         És un objectiu comú d’escola i família però cadascú el treballa pel  seu costat.

·         Donem importància en treballar-lo amb els alumnes o els fills i ens oblidem de que és bàsic treballar-lo amb nosaltres mateixos per  poder ser bons models de persones.

En aquest escrit pretenc fer una proposta de com els pares i l’escola podem plantejar-nos aquest tema.

El primer de tot és  tenir clar que créixer i formar-se  com a persones és una cosa que dura tota la vida, és a dir,  és un aspecte que hem de treballar amb els alumnes o amb els fills però que també l’hem de treballar amb nosaltres mateixos.

Si prenem com a referents a Eriksson o a Kohlberg  veurem que la persona no deixa de créixer i canviar al llarg de tota la vida. Per tant la formació permanent és bàsica per aprofundir en cada moment en aquells aspectes que ens toca viure amb més intensitat segon l’edat que tenim.

I quins són aquests aspectes?

Aquesta és la pregunta que intentaré contestar basant-me en les orientacions que ens dona Eriksson i també en la meva experiència de la vida,  que tinc gràcies ha haver-ne viscut ja una bona part .  

La manera com he plantejat la resposta és assignant a cada dècada uns aspectes que, sense ser específics d’aquesta dècada, crec que quan tenen més importància i els aprenem a viure és en aquest moment de la vida:

·         Eriksson ens parla de la importància que té, durant la primera i segona dècada de la nostra vida,  l’adquisició de confiança, autonomia , iniciativa i seguretat en el que  fem i també de l’assoliment d’una identitat que ens permeti acceptar les nostres qualitats i defectes.

L’adquisició de totes aquestes coses dependrà moltíssim de l’actitud de les persones    que ens envolten al llarg de la nostra infantesa, pubertat i adolescència.

La família i l’escola juguen un paper molt important durant tota aquesta etapa de la vida. Són les institucions responsables de transmetre els valors de la societat on hem nascut i  de fer-nos conscients dels aspectes tant físics com cognitius  que tenim gràcies a la herència biològica que ens ha tocat.

·         A la segona dècada comencen a tenir molta importància els grups d’iguals. La relació amb els companys i companyes obre la porta a descobrir altres maneres de viure la vida, a conèixer diferents maneres d’ordenar  els valors, a sentir noves emocions,  a trobar diferents respostes a una mateixa  pregunta, a fer presents valors de la societat on vivim que la nostra família i l’escola no els hi han donat tanta importància o fins i tot  poden considerar negatius.....

Durant la dècada dels 10 als 20 anys és quan hem d’aprendre a diferenciar entre companys i amics, és a dir, a saber-nos relacionar amb tothom però deixar-nos influir només per aquelles persones amb les que hem establert més confiança i ens agrada com pensen i actuen.

Hem d’aprendre a ser nosaltres, a tenir els nostres desitjos, els nostres somnis, a actuar sempre segons ens diu la nostra consciencia... Els companys i els amics no han de fer-nos ser ni fer mai res que nosaltres no volem fer o ser.

És una dècada on també hem d’aprendre a diferenciar  entre el que ens diu el cor i el que ens diu el cap. Hem de saber analitzar aquestes dues opinions i decidir quina és la millor en cada moment.

·         La tercera dècada (dels 20 als 30 anys) és el moment de la vida on la persona ha de ser capaç  d’agafar tot el que ha après durant les dues primeres dècades i decidir qui vol ser.

Depenen de l’actitud que prenguem durant aquesta dècada acceptarem els valors que hem rebut sense qüestionar-los o  serem capaços d'elegir-ne uns i renunciar a altres.
 En aquesta dècada és el moment de contestar a preguntes com:

o   Qui sóc?

o   Què vull fer?

o   Quina és la meva escala de valors?

o   Quan m’estimo a mi mateix?

o   Què sóc capaç de fer pels altres?

La resposta que donem a aquestes preguntes determinaran el concepte que cadascú té d’autonomia i llibertat.

Si en la dècada anterior comentava que era el moment de saber elegir els amics, en aquesta és el moment de tenir clar com ha de ser la persona que vull que sigui la meva parella i amb la que  formaré la meva família.

·         La dècada dels 30 anys és el moment de la vida on actualment les persones formen la seva família.

Formar una família significa aprendre a viure amb un grau màxim d’autonomia i al mateix temps aprendre  a conviure  amb una altra persona  i a tenir la responsabilitat d’ajudar a créixer a les persones que decidim, amb la parella, portar a aquest món.

                No és fàcil aprendre a compaginar aquestes tres coses.

·         Les dècades dels 40 i 50  anys és el moment de la vida on s’ha d’aprendre a compaginar la vida professional amb la vida familiar.

Són uns anys on s’ha de saber trobar l’equilibri entre el  temps que un ha de dedicar a ell mateix per realitzar-se com a persona i com a professional  i el temps que ha de dedicar als altres per complir amb les seves obligacions familiars i socials i per sentir-se part d’una comunitat.

Durant aquests anys hem de saber fer el que, en el seu moment, altres van fer per nosaltres: ajudar als nostres fills a adquirir uns valors i a  preparar-se per ser persones adultes.

Són anys on hem de saber acompanyar als pares en la pèrdua progressiva d’autonomia que es produeix quan una persona es fa  gran.

Aquests anys estan condicionats per la tasca feta a les dècades anteriors. Si s’han fet bé els deures que tocaven en cada moment ara es gaudirà dels resultats: un bon cercle d’amics , una família amb qui compartir els moments bons i no tant bons i una feina que t’omple i et fa sentir bé.

·         A la dècada del 60 anys hem d’aprendre a saber transmetre l’experiència adquirida al llarg de la vida que ja hem viscut.

Saber estar actiu però ocupant un segon pla és una tasca gens fàcil d’aprendre a fer tant a nivell familiar com laboral.

Deixar volar als fills, deixar aprendre equivocant-se, saber utilitzar la nostra experiència per millorar la creativitat dels altres, dedicar temps a analitzar el que hem après per fer-nos conscients del valor dels anys viscuts ... són exemples de coses que hauríem d’aprendre a fer durant aquests anys.   

·         Les últimes dècades penso que es molt important aprendre a viure-les gaudint dels records de la feina feta , vivint el present amb projectes que ens facin il·lusió, gaudint de fer coses sense la pressió del resultat, acceptant la disminució d’autonomia buscant-li solucions que no et facin sentit malament, acceptant amb alegria que la vida és un cicle i el final del cicle és la mort.....

Un cop es té clar que formar-se i créixer com a persona implica  formació permanent i també es té clar el que necessitem treballar en cada moment només queda buscar la manera de portar a terme aquests aprenentatges.

Si el que he escrit es correcte, a les escoles hauria d’haver un pla tutorial on es treballes amb els alumnes els aspectes que corresponen a cada edat i també hauria d’haver un pla de formació per als professors i pares per aprendre a fer a consciencia el que toca a cada moment de la vida.

Si això es fes llavors si que podríem dir que l’escola i la família treballen conjuntament  la funció compartida més  important que tenen: ajudar als infants, joves i adults a ser persones.