ESCOLES AMB CARÀTER PROPI: UNA REALITAT O UNA UTOPIA?

L’educació informal es caracteritza per ser una educació que es realitza de forma espontània i es basa en l’adquisició de coneixements a través de les experiències quotidianes al llarg de tota la vida.

Actualment aquesta definició no es correspon amb la realitat doncs no podem dir que és espontània perquè està ben programada i pensada per les lleis del mercat. Els poders econòmics són cada vegada més influents a la societat i a la nostra manera de pensar.

Tampoc podem dir que és,només, una adquisició de coneixements a través d’experiències quotidianes perquè els mitjans de comunicació tenen la capacitat de presentar-te les coses de tal manera que  te les fan viure i sentir sense la necessitat d’haver-les experimentat.

L’escola fins ara tenia la missió d’incorporar als infants a la societat, a la seva cultura, avui per avui aquesta missió és realitza, amb bona part, des de l’educació informal.

Les persones quan arriben a l’escola venen amb una sèrie de valors, creences, normes, costums....  que moltes vegades són molt oposades als valors i creences que l’escola vol transmetre.

Això ha passat sempre? Segurament la resposta és que si però la diferència està en la distància dels valors que ara es transmeten des de la societat i els que l’escola vol donar als seus alumnes.

Una altra diferència està en l’actitud de les persones. Abans quan un alumne es matriculava  a una escola, un pare hi portava al seu fill o un mestre demanava treballar-hi tots sabien que aquesta escola tenia un Caràcter Propi i ells havien d’acceptar-lo, fer-lo seu i en la mesura de les seves possibilitats transmetre’l. També sabien que si no ho feien l’escola optaria per invitar-los a marxar.

Avui dia això no passa. Les famílies i els alumnes elegeixen l’escola que els agrada però no es senten obligats ni compromesos a ser coherents amb els valors que des d’ella es volen transmetre sinó estan en la línia de la seva manera de pensar. El mateix passa amb els professors.

No sentir-se obligats no vol dir que no acceptin els valors del Caràcter Propi sinó que estan a l’expectativa del que suposa a la pràctica , del grau de compromís que se’ls si demana i de la coherència amb la seva forma de viure i de pensar, és a dir, abans eren coses que no es qüestionaven i ara si.

Veritablement pot existir una escola sense ideologia? La resposta es clarament que no. Una escola sense una línia de pensament comuna serà  una escola amb moltes maneres de pensar i actuar on cada persona des del seu àmbit de treball prendrà decisions, aconsellarà i donarà línies d’actuació.

La diferència amb el passat està en el com aconseguir aquesta línia de pensament comuna. Abans aquesta línia de pensament venia imposada per la Direcció o per la Institució a la que pertanyia l’escola. En el futur haurà de ser un document més viu on tots els membres de la Comunitat Educativa tinguin possibilitat d’expressar la seva opinió.

Haurà de ser un document que es revisi periòdicament i que tingui per objectiu aprofundir en el que crec hauria de ser la principal missió de l’escola: incorporar a les persones a la societat no per acomodar-s’hi sinó  amb ganes de ser  crítics amb ella i amb la idea de transformar-la per a millorar-la.

Un bon Caràcter Propi d’una escola de segle XXI haurà de patir d’un anàlisi periòdic de tota la Comunitat Educativa sobre quins són els eixos que defineixen la societat en que vivim, dels aspectes que hem de lluitar per millorar i de les eines i sistemes que utilitzarem per fer-ho. És evident que aquest anàlisi farà que cada escola sigui diferent perquè les conclusions dependran del context on està situada  i de la forma de pensar i entendre la vida de les persones que la formen.

El Caràcter Propi haurà de ser un document viu, pràctic, on tothom si sent identificat i que marca la nostra forma d’actuar, de relacionar-nos, de conviure, de treballar, de gaudir...

El Caràcter Propi haurà de ser un projecte viu, amb una durada determinada, del que ens marquem fites anuals que avaluem cada final de curs.

Una eina important per fer viu el Caràcter Propi és marcar uns ítems que el resumeixin i permetin establir unes sessions d’autoavaluació i coavaluació entre els diferents estaments que formen la Comunitat Educativa.

Aquestes autoavaluacions i coavaluacions haurien de facilitat el diàleg que fes possible mantenir viva la voluntat de tots de portar-lo a terme i de sentir-nos a gust amb el compromís adquirit.

Avui per avui el Caràcter Propi d’una escola és més una utopia que una realitat.  Totes les escoles tenen el seu però si preguntem a la Comunitat Educativa segur que la immensa majoria no sabrà definir-nos quin és i molt menys que fa l’escola per portar-lo a terme.

 Els Caràcters Propis per ser una realitat i no una utopia han de ser clars, escrits amb un llenguatge entenedor, no han de deixar peu a la interpretació i han d’estar present a la vida de l’escola. Tota la meva vida l’he passada estudiant o treballant en escoles amb Caràcter Propi i la meva sensació és que a mesura  que anem avançant cada cop tenen menys les característiques que acabo d’anomenar, és a dir, els Caràcters Propis eren molt més realitat abans que ara.

És possible que cada vegada més estem menys segurs, orgullosos, convençuts... dels valors que volem transmetre?

És possible que cada cop més els valors dels Caràcters Propis estiguin més desconnectats de la realitat?      

Difícilment es tindrà èxit en el treball de valors sinó es parteix de la realitat on es viu, d’allò que la societat imposa, d’allò que sense adonar-nos ens perjudicar més que ens beneficia encara que aparentment no ho sembli.

Difícilment es tindrà èxit en el treball de valors sinó hi ha coherència entre el que es diu i com s’actua.

Per a que el Caràcter Propi d’una escola deixi de ser una utopia i passi a ser una realitat  és necessari establir el diàleg entre tots els membres per adaptar-lo al temps que vivim i des dels valors que estan impulsats per la societat lluitar per portar-lo a terme.  

Un exemple pràctic del que entenc per fer realitat el Caràcter Propi, Ideari o els principis metodològics seria:

a.- Invitar a tota la Comunitat Educativa a una conferència que parli  dels eixos sobre els que gira la nostra societat actual.

b.-  Analitzar  els grau d’acord que hi ha respecte a la incidència positiva o negativa sobre les persones  de cadascun del eixos que ha parlat el conferenciant.

Si prenem a Miguel Angel Santos com la persona que ha fet la conferència basant-se en el llibre “ La escuela que aprende” podem deduir que aquest eixos són:

	Incidència positiva: la comunitat educativa hi està d’acord en impulsar-lo.	Incidència negativa: la comunitat educativa pensa que hem d’intentar canviar-lo.	Depèn de la interpretació: la comunitat educativa pensa que té aspectes positius i negatius
Individualisme: Priven els interessos personals sobre els col·lectius.
Competitivitat: No importar ser millor cada vegada que un mateix sinó el primer de tots.
Obsessió per l’eficàcia: Tot el que no porti beneficis immediats no té valor
Relativisme moral: Tot és vàlid per tal d’arribar als objectius que us s’ha proposat.
Conformisme social: No importa el que passa al altres i si importar tampoc podem fer res.
Viure el present:Poca importància del passat i futur. Es busca la satisfacció immediata.
Influència dels mitjans de comunicació: donant models molt diferents als que dona l’escola.
Necessitat de consumir.
Desenvolupament de les tecnologies de la informació: ha fet variar la forma de comunicar-nos. Tenim moltes més facilitats per tenir una comunicació immediata o per aconseguir una informació.
Predomini dels temps quantitatiu: No queda moments per a la reflexió. Abocats sempre a una gran pressió que té a veure amb la velocitat: negocis ràpids, menjar ràpid, trens de gran velocitat (Joan Domènech al llibre elogi de l’educació lenta)

 

c.- Buscar la relació entre els eixos de la societat actual i els valors que com escola volem impulsar.

	Hi ha coincidència amb el CP	Es totalment oposat al que vol transmetre el CP	No té a veure amb el CP
Individualisme: Priven els interessos personals sobre els col·lectius.
Competitivitat: No importar ser millor cada vegada que un mateix sinó el primer de tots.
Obsessió per l’eficàcia: Tot el que no porti beneficis immediats no té valor
Relativisme moral: Tot és vàlid per tal d’arribar als objectius que us s’ha proposat.
Conformisme social: No importa el que passa al altres i si importar tampoc podem fer res.
Viure el present:Poca importància del passat i futur. Es busca la satisfacció immediata.
Influència dels mitjans de comunicació: donant models molt diferents als que dona l’escola.
Necessitat de consumir.
Desenvolupament de les tecnologies de la informació: ha fet variar la forma de comunicar-nos. Tenim moltes més facilitats per tenir una comunicació immediata o per aconseguir una informació.

d.- Un cop s’hagin omplert les dues taules ens trobarem amb aspectes on hi ha coincidència entre els diferents estaments de la Comunitat Educativa i per tant serà relativament fàcil treballar-los  i altres on no hi haurà acord i per tant serà més difícil treballar-los.

Una primera acció potser buscar accions a realitzar per reforçar o canviar cadascun dels aspectes analitzats i del que hem arribat a tenir coincidència respecte a la incidència positiva o negativa que fa a la societat. Aquetes accions poden ser dirigides a tota la Comunitat Educativa i realitzades en temps lectiu.

e.-  Serà funció dels equips directius analitzar les accions que es puguin fer per treballar els aspectes on no hi ha coincidència.  Aquetes accions han de ser lliures i  realitzades en temps no lectiu.

Tres motius que justifiquen la necessitat d’un canvi radical del model d’escola actual.

Sense ser-ne massa conscient tres aspectes han marcat el camí de la meva feina professional durant aquests anys i vistos ara,  desprès de 35 anys d’analitzar-los per trobar la manera de fer-los realitat,  m’adono que aquests tres aspectes són bàsics per a poder afirmar que tenim escoles adaptades al segle XXI i preparant-se per al segle XXII

:

1.       L'alumne protagonista de l'aprenentatge
. Des de que vaig començar a treballar a l’aula la classe expositiva em va sembla un recurs metodològic correcte però massa utilitzat a l’hora de donar classe.

Possiblement el motiu inicial del meu rebuig a aquest tipus de classe va ser que em costava molt fer- la sense tenir que cridar la atenció a uns quants alumnes.

Quan vaig aprendre les estratègies necessàries per fer aquest tipus de classe sense haver d’enfadar-me amb els alumnes vaig tenir el problema dels diferents ritmes d’aprenentatge  que hi havia a les classes.

Tenia alumnes que sabien el tema millor que jo doncs se l’havien preparat el dia anterior  i gaudien fent-me preguntes que tenia dificultat per contestar. ( Per exemple sempre dic que vaig entendre el com es sumen fraccions de diferents denominador gràcies a les preguntes dels alumnes).

També hi havia alumnes que per molt que busques estratègies diferents era impossible fer-les entendre alguns conceptes.

Poc a poc vaig descobrir que els alumnes eren excel·lents mestres i que entre ells s’entenien molt millor que amb les meves explicacions. Així vaig descobrir la tutoria entre iguals.

 Poc a poc vaig adornar-me que la feina del professor no era preparar-se grans lliçons magistrals per transmetre i fer entendre la informació als infants sinó que el que tenia que fer era preparar-me molt bé la classe per a que ells arribessin a trobar i entendre aquesta informació.

Aquí va començar  un repte que a dia d’avui encara no tinc del tot solucionat. Preparar aquests tipus de classe requereix molta imaginació, molta creativitat, molta feina abans d’anar a classe i molta feina desprès d’haver fet la classe.

El pitjor de tot és que molta d’aquesta feina no serveix d’un curs per l’altre, és a dir, que cada curs has de tornar a començar.

El que m’il·lusiona i en manté en aquesta línia de treball és veure l’evolució dels alumnes: quan començo  amb ells fent aquest tipus de classe s’enfaden, critiquen, protesten perquè segons ells no explico, no els planifico, no resolt dubtes grupalment sinó que espero que cada grup em pregunti els seus dubtes... però poc a poc van valorant l’autonomia que tenen com a grup, els avenços que fan sense cap ajuda, els agrada la dinàmica de treballar en grup, les classes passen més ràpides perquè no estan en actitud passiva sinó que estan treballant, ajudant-se, discutint, a vegades parlant d’altres coses que no són la classe...

El que a finals del segle XX era una intuïció, ara a l’any 2013 és una realitat: La funció del mestre no és ensenyar sinó posar les condicions per a que els alumnes aprenguin.  

El gran problema del 2013 és que tenim clar el camí però no trobem la manera de fer-lo realitat.

Els que ens atrevim a intentar-ho ens trobem amb problemes:

. D’espais: els alumnes no tenen l’espai adequat per treballar en equip amb tranquil·litat, autonomia, sense molestar o ser molestat pels altres.

. De temps: aquesta forma de treballar demana espai de temps suficient llargs per a que es puguin planificar, distribuir la feina , treballar, compartir el que han fet, perdre temps parlant i coneixent-se... Tot això es difícil fer-ho amb espais de temps d’una hora o 45 minuts.

. De la forma d’avaluar: no té sentit que l’avaluació sigui una prova memorística dels conceptes treballats quan amb el que han utilitzat més temps ha estat en aprendre estratègies i habilitats per arribar a entendre aquests conceptes i a compartir el que han après amb els seus companys.

. De l’organització del temps del professor: l’horari del professor esta pensat per donar classe, és a dir, per estar amb els alumnes però  no està pensat per preparar aquestes estones que està amb els alumnes.

Per a que els alumnes generin els coneixements el professor té la funció de:

.  Pensar molt bé la feina, documentació, orientacions...que els has de donar per a que no es perdin pel camí.

. Corregir la feina que han fet donant orientacions per rectificar les errades o per millorar i aprofundir més en el que han descobert.

. Atendre els dubtes que tenen els alumnes sobre el que els hi has preparat i els hi has corregit.  

D’aquestes feines que té el professor només està contemplada l’última que no te sentit sinó han fet les dues anteriors. D’aquí la dificultat de que prosperi la idea de donar protagonisme a l’alumne.

Tal com està distribuït el temps del professor s’està potenciant les classes magistrals.

        2.  Atendre a la diversitat oferint a cada infant tasques adequades al seu potencial.

   En pocs anys hem passat:

. D’una escola selectiva a una escola cada cop més inclusiva.

. D’una escola on fonamentalment es treballaven la llengua castellana i les matemàtiques a una escola   

 on es volen potenciar varies llengües i on cada cop es té més clar que hi ha diversitat d’intel·ligències i             que s’ha de donar valor a totes elles.

 És a dir, a l’escola ha canviat el tipus d’alumnat i els objectius que es volen assolir però no ha canviat ni  l’estructura, ni la metodologia, ni la distribució del temps, ni la distribució dels espais, ni la manera 

d’agrupar als alumnes, ni l’organització del professorat, ni.... tot segueix com quan vaig estudiar jo, (ja fa d’això uns quants anys).

            Això si cada molt poc temps ens canvien la llei d’educció i un que viu a l’aula es pregunta molt sovint     

            perquè es generen tants conflictes fent noves lleis si desprès a l’aula no ens toca més remei que seguir             fent el que s’ha fet sempre?

           

           La atenció a la diversitat és el gran problema de l’escola actual.

           Tots els conflictes que tan sovint sentim parlar que es generen a les aules tenen el seu origen en que als            alumnes no els donem tasques adients a la seva preparació, als seus estímuls, a les seves                                preferències...  volem donar “cafè a tothom” hi ha molts alumnes que no els hi agrada aquell cafè o els                agrada més un te, una infusió, un got d’aigua...

         Per atendre a la diversitat es necessari:

  . Conèixer als alumnes i partir del que a ells els interessa i saben fer.

  . Entendre i acceptar que tots som mestres perquè tots tenim coses per ensenyar als altres i tots som               alumnes perquè tots tenim coses per aprendre dels altres.

  . Fer conscient a cada alumne de quines són les seves habilitats i ajudar-lo a potenciar-les i                              desenvolupar-les.

 .Donar-li a la memòria la importància que té i acceptar que hi ha altres habilitats que són igual                            d’importants i per tant s’han de treballar i avaluar amb la mateixa intensitat.

 . Entendre que la intel·ligència emocional juga un paper clau en els aprenentatges i per tant és un                      aspecte a treballar amb molta intensitat amb cada alumne.

                        . ...

A l’escola, durant aquests últims anys, s’ha fet un esforç per atendre als alumnes que els costa seguir el ritme d’aprenentatge  imposat pel que diu la llei que s’ha d’aprendre als curs  “X” però hem deixat totalment abandonats als alumnes més preparats, amb més capacitat i amb més ganes d’aprendre i hem aconseguit que molts d’aquests alumnes s’hagin avorrit tant a les aules que han acabat desmotivats i fracassant en els estudis.      

En aquests 35 anys he fet moltes experiències per trobar la manera de donar a cada infant l’ajuda justa que necessita i per a que trobes a l’escola el lloc on pot anar a fer allò que a ell li agrada. Cap d’aquestes puc dir que hagi tingut el suficient èxit com per poder dir que tinc clar el camí que s’ha de seguir per aconseguir-ho.

Crec que no és ser pessimista dir que sinó hi ha un canvi en la gramàtica escolar que portem repetint curs darrera curs serà impossible atendre degudament a cada infant que ens arriba a l’escola.

Dit d’una altra manera: la atenció a la diversitat no és un problema únicament del pobre professor que treballa a l’aula intentant impartir tots els continguts que diu la llei als alumnes que els ha tocat estar junts perquè havien nascut l’any “X”.

 La atenció a la diversitat és un problema de tots els que d’alguna manera són responsables del sistema educatiu i la seva organització.

 És intolerable haver canviat els actors i l’obra de teatre sense permetre canviar l’escenari i els recursos per poder fer la nova obra amb els nous actors. Penseu que hi hauria algun Director  de teatre que s’atreviria a tirar endavant aquesta aventura? Doncs això és el que fan els mestres d’aquests país cada curs i així van els resultats que obtenim.

Hi ha formes d’aconseguir-ho, no és una utopia. Haver elegit l’escola inclusiva com a manera de treballar és un gran encert, voler potenciar i donar valor a totes les intel·ligències és un altre gran encert, deixar de parlar de continguts i parlar de competències és també una bona línia d’actuació però tot això no és possible sense canviar l’escenari, és a dir, l’escola.

S’ha de ser valents i experimentar nous models d’escola amb organització ,estructura i recursos totalment diferents als actuals.

Ens equivocarem i costarà trobar aquest nou model d’escola però l’equivocació serà molt menys important que la que fem ara deixant-ho tot igual. Com si el temps no passes per les escoles.  

Per acabar aquest apartat volia comentar que mentre els mestres esperem que la societat, el govern o  qui sigui entenguin que ja es hora de fer un canvi radical en l’educació per situar-la al segle XXI i preparar-la pel segle XXII hi ha coses que també nosaltres podem fer per millorar la personalització de l’aprenentatge, és a dir, no val quedar-se amb els braços creuats!!!

Hi ha dues coses que segur donen resultats positius  i no són molt difícils de posar a la pràctica.

1.- Tenir una estructura de classe que potenciï l’ajuda entre els alumnes i la diversificació d’activitats

2.- Treballar basant-se en la següent seqüencia didàctica:

Pre-lliçó --- Explicació  --- Aplicació guiada  --- Aplicació autònoma—reflexió de l’aplicació autònoma --- Avaluació ----  Repetició

Per aprofundir en aquest tema vaig realitzar un treball que orienta el com es pot portar a terme. El document es titula:

UNA ESTRUCTURA I 70 IDEES PER TREBALLAR EN UNA AULA INCLUSIVA

Es pot consultar en: http://es.calameo.com/read/000469029b640c04595f4    .

3.    Utilitzar els recursos que ens ofereix la societat per treballar a l'aula.

És la tercera cosa que considero bàsica per poder fer un canvi radical a l’escola que tenim.

Com els altres dos apartats que he desenvolupat és un aspecte difícil d’aconseguir perquè per portar-lo a terme es necessita:

Una gran inversió a les aules. La majoria d’aules actualment segueixen tenint la pissarra i el guix com a recursos que té el professor i els alumnes per compartir coneixement.

A les escoles que estan més conscienciades de la importància de les TIC podem trobar que a les aules tenen un ordinador i un projector.

Els últims anys hi ha hagut en aquest aspecte un avens important amb la introducció d’un ordinador per alumne a l’ESO.

Sóc conscient que el tema diners en els moments actuals és un tema complicat doncs estem en un moment que el que es fa és retallar en lloc d’invertir però les persones que dirigeixen el Departament d’Educació o d’Ensenyament com vulgueu dir-li haurien de saber que si el que tenim són aules preparades per a que els professors siguin portadors del coneixement no podem demanar que siguin els alumnes qui aprenguin a buscar-lo, seleccionar-lo, classificar-lo..

Les TIC i internet són eines que donen l’oportunitat de treballar a l’aula de forma molt diferent al que es treballava al segle XIX i XX.

Hem superat l’etapa de la Revolució Industrial i estem davant de l’era tecnològica i això a les escoles encara no es vigent entre altres coses perquè no tenim els recursos adients.

Això no és un problema dels mestres, és un problema de les persones que viuen de l’ensenyament però ho fan lluny de les aules.

  

Formació al professorat .Els últims anys sembla que els polítics han vist la necessitat d’incorporar les TIC a les aules i es van llançar a comprar ordinadors i a cablejar les escoles per tenir connexió a internet,

Molts professors van marxar de vacances pensant que el pròxim curs seguirien treballant amb els llibres de tota la vida a a l’arribar al setembre es van trobar amb que cada alumne tenia el seu ordinador i llibres digitals  per treballar.

Deixem de banda els problemes que s’han de solucionar amb els ordinadors dels alumnes per no tenir problemes o el que significa tenir ordinadors però no tenir les aules preparades per treballar amb ells.

Els que van planificar aquesta despesa tan bestia no es van preguntar que era molt important pensar amb els professors, preparar-los, explicar-les el que volien aconseguir, escoltar les dificultats que ells veien, deixar temps per preparar-se les noves classes...

  No és suficient amb equipar les aules amb més mitjans, és necessari que al mateix temps s’orienti als professors de com poden utilitzar-los

I les editorials?

Jo diria que els van agafar tant de sorpresa que els va fer falta molt de temps per reaccionar i quan ho van fer l’únic que van saber fer és convertir el llibre amb PDF i així els professors el podien projectar i els alumnes el tenien dins de l’ordinador.

Les editorials havien d’haver tingut dos o tres anys per preparar-se i això poder oferir recursos al professorat.

Però clar això vol dir fer les coses amb temps, planificació, sense pressa, intentant evitar tots els problemes possibles.. i clar cada quatre anys hi ha eleccions i els polítics que dirigeixen  l’educació han de pensar en posar-se  medalles, han de convèncer a la societat de que són els millors, que estan molt preocupats per l’educació i el futur dels joves i ho han de deixar tot ben lligat perquè si perden els altres ja saben que no seguiran la seva política sinó que ho intentaran canviar tot perquè ells també estan molt preocupats per donar a la joventut la millor  formació.

 Però els un i els altres segueixen camins diferents perquè deixar l’educació fóra de la batalla política és un pecat que cap ciutadà d’aquets país els hi perdonaria mai.     

Quan estic escrivint aquestes línies m’imagino el bonic que hagués estat planificar amb temps la incorporació dels ordinadors a l’aula: preparar les aules, formar al professorat, deixar-les-hi temps per canviar les seves programacions, analitzar les metodologies, agrupacions, distribució del temps.. més adients per treballar amb aquestes noves eines.

En lloc d’això el  que s’està fent és introduir les noves tecnologies sense cap planificació de com fer-ho i el que s’està aconseguint és un rebuig per part del professorat i en moltes ocasions dels mateixos alumnes.

Un altre aspecte preocupant és veure que les noves generacions de mestres segueixen sense sortir  preparats  per poder treballar amb eines TIC a les aules.

Entenc que les facultats preparen als professors del futur, vol dir això que segueixen pensant que en un futur tampoc hi haurà aules preparades per a que els alumnes treballin amb les eines que tenen a casa, que veuen i fan servir a qualsevol lloc de la ciutat on viuen?

Vol dir que ningú s’ha preocupat de pensar en els canvis que s’han de fer en els continguts que es treballen a la Universitat per preparar i provocar canvis en la forma de treballar a les aules del futur ?

Estem segurs que hi ha un Equip de persones que treballen planificant el futur de l’ensenyament en aquest País?

I els països de la UE, algun dia es plantejaran unificar les polítiques d’Educació de les Nacions que en formen part?

Dels tres punts que he desenvolupat aquest és el més fàcil de treballar, d’arribar a acords, de planificar-.lo, d’exigir-lo..

L’ equipament  de les aules és bàsica si volem donar protagonisme a l’alumne i si volem personalitzar el treball que proposem a cada alumne.

Segur que són tres punts que s’han de treballar a l’hora però tot i treballant-se a la vegada sempre n’hi ha un que és el que ha de passar pel davant dels altres i aquest és les eines que tenim perquè partint  de conèixer les eines podrem imaginar, experimentar i crear noves formes de treball a l’aula.

No vull acabar aquest punt sense fer una reflexió de que pot fer el professorat davant d’una situació crítica com la que he exposat.

No m’agradaria que això que he explicat s’entengués com que estem lligats de peus i mans i no podem fer res.

No, no és la meva intenció dir això. És veritat que ens ho posen difícil que ens fan treballar malament, que ningú pensa en nosaltres, que moltes coses que es fan  per les escoles es fan per aconseguir vots però nosaltres hem de saber utilitzar el que ens arriba a les escoles, hem de saber fer utilitzar les TIC encara que sigui fent que els alumnes l’utilitzin a casa seva .

Ens hem de preparar, hem de saber portar a l’aula allò que sigui possible portar, hem d’experimentar, hem de demostrar que amb les TIC a l’aula l’escola començaria a caminar per un altre camí.

Tenim una tasca engrescadora, no ens podem conformar, hem de demanar canvis i experimentar-ne encara que sigui  sent una mica desobedients, hem de demanar autonomia per poder ser els Claustres que ens plantegem com volem treballar a la nostra etapa.

Estic convençut que si ho fem amb fermesa, responsabilitat, compromís i rigor ningú ens posarà traves a les nostres iniciatives. Aquesta al menys és la meva experiència. Durant els 35 anys que porto lluitant per aquests tres punts he fet moltes experiències,  algunes d’elles potser han necessitat  no seguir al peu de lletra el que diu la normativa de curs  però mai he tingut  problemes  perquè quan m’han preguntat he explicat el per què i he demostrat que a vegades per atendre als nostres alumnes ens hem de adequar a ells i no ells a nosaltres.