Com treballar i avaluar la capacitat d’organització en el treball.

Definició: Capacitat de treballar metòdicament i amb ordre, planificant les tasques en funció de la seva naturalesa i temporalització desitjable.

Aquesta capacitat forma part de la competència d’autonomia personal.

Analitzant la definició d’aquesta capacitat clau podem  veure que per  a que una persona la tingui assolida ha de tenir competència en dos grans camps:

            . Treballar amb mètode i ordre

            . Saber fer una bona planificació de la feina.

Es treballen aquest dos camps  en el dia a dia de les escoles?

La forma de treballar que es proposa als alumnes facilita la incorporació d’aquesta capacitat?

Per donar una resposta objectiva a aquestes dues preguntes  val la pena intentar anomenar indicadors que avaluen l’assoliment de la capacitat:

a.-Treballar amb mètode i ordre

. Te organitzades les coses que fa i això li permet trobar-les amb facilitat

. Utilitza les TIC per organitzar els seus documents

. Treballa amb profunditat les tasques encomanades

. Li agrada la feina ben feta.

. Sap acceptar les seves limitacions a l'hora de fer una feina i valora l’ajuda.

. Sap donar importància a la feina dels altres i fer-la servir com a punt de partida.

. Sap indicar quan fa una feina els recursos que ha utilitzat i l'ajuda que ha

rebut.

. Sap concentrar-se en una feina concreta

B. Saber fer una bona planificació de la feina.

. Utilitza l’agenda

. Utilitza eines TIC com: el calendari, les tasques pendents, la llibreta de notes...

. Te clara la seva escala de valors i és coherent amb ella

. Hi ha coherència entre el que diu i el que fa

. Sap donar a cada feina la importància que te.

. Sap mesurar el temps que dedica a cada feina.

.  Sap deixar feines per més endavant.

. Sap preveure amb antelació les feines.

. Sap treballar en varies tasques a la vegada.

. Te constància en acabar les feines començades.

. Hi ha proporcionalitat entre la feina que fa i el temps que hi dedica.

. Sap desconnectar.

A l’analitzar aquests indicadors veig clarament que la majoria d’ells no es treballen a l’escola però per si algú li queda dubte es suficient que miri el seus registres de notes i busqui els cops que els té  avaluats.

Si volem que els nostres alumnes els assoleixin els hauran de treballar en el dia a dia i els professors hauran de fer el seguiment  per poder ajudar-los  a entendre la seva importància i a trobar el camí per ser constants en fer-los servir.

Treballar-los significa que els professors els tenen presents a l’hora de pensar i decidir el COM  donaran la classe.

 

El treball a l’aula hauria de contemplar,  no de manera esporàdica, sinó com a rutines  establertes aspectes com:

1.- Proposar activitats que obliguin a l’alumne a parar-e a pensar en el que fa.

Per exemple:

a. Incorporar  a les programacions moments on es demana:

                        .  Què sabem del que anem a estudiar?

                        .  Què aprendrem a l’estudiar aquest tema?

.  Inventar activitats sobre els continguts de la unitat didàctica.

.  Fer preguntes del tema al professor .

.  Fer de professors explicant als companys la part del tema que ha preparat cadascú.

. Endevinar el contingut que es treballen en una activitat

. Buscar errades

                        . Revisar la forma com s’ha treballat

                        . .....

b. Donar-les  temps a per a que  s’organitzin a nivell individual i de grup cooperatiu:  arribar a acords amb el  grup, repartir-se la feina, pensar la manera com faran les activitats, marcar-se una data d’entrega del treball individual i grupal  ...

Aquesta organització ha d’estar revisada i acceptada pel professor, és a dir, els alumnes ho han de veure com una tasca més de la unitat didàctica. 

Això implica un horari que contempli moments de treball individual, moments de treball en equip i moments de treball en gran grup.

En els moments de treball individual i d’equip els alumnes han de poder planificar el seu temps.

c. Acceptar el ritme de treball de cada alumne.

 Això implica que no tots fan tot sinó que hi ha un treball mínim comú i un treball complementari on cada alumne decideix quina part d‘ell fa.

També ajuda a porta a terme aquest punt  treballar, en moments determinats, en grups homogenis.

d. Utilitzar les errades per aprendre i no per avaluar-los.

Els professors han d’aprendre a corregir amb l’únic objectiu d’orientar  la feina als alumnes i  aquests han de saber  fer les activitats no per treure bona nota sinó per aprendre.   

e. Practicar  l’autoavaluació i la coavaluació.

Això implica donar als alumnes  els criteris d’avaluació des de l’inici de la unitat didàctica i habituar-los a revisar la feina feta observant si han complert els criteris d’avaluació donats.

Les rúbriques poden ser una bona manera d’introduir aquest aspecte.

2. Com Equip de professors és necessari que demostrem als alumnes  que:

a. Tenen criteris d’exigència comuns tant del que significa treballar amb mètode i ordre com del que entenen per  fer una bona planificació de la feina.

b.- Tenen interioritzat que el procés d’ensenyament aprenentatge  contempla més aspectes que el treball de les assignatures.

c.- Volen trobar noves maneres d’organització de l’escola  especialment en la distribució del temps perquè així podran donar importància a aquests aspectes.

Actualment la capacitat d'organització dels treball  és una carència de moltes persones adultes i ho seguirà sent sinó som capaços de donar un gir profund   a la manera de treballar i organitzar l’aula   per a que aspectes com els que anomeno en aquest escrit tinguin protagonisme i l’alumne els acabi donant la importància que es mereixen.

Aprendre a conduir la teva vida 

La vida no entén de receptes ni jo pretenc donar-les. 

En aquest escrit parlaré de coses que crec que són bàsiques per viure una vida bona.

 És important diferenciar el significat de la “vida bona” a la “bona vida”.

 Quan parlem de donar-se una “bona vida” normalment ens referim a estar constantment de festa, a tenir tots els desitjos que volem, a no tenir responsabilitats, a pensar única i exclusivament en divertir-se. Possiblement la societat actual ens condueix cap a la “bona vida”. 

Quan parlo d’una “vida bona” em refereixo a construir una vida el més complerta possible a la que una persona pot aspirar segons les seves habilitats i capacitats personals i les condicions de l’entorn on li ha tocat viure. La “vida bona” se la de construir cadascú i és diferent per cadascú.

 Des de l’escola i des de la família hauríem d’ajudar als joves a construir la seva. Fent això treballaríem per a que cada infant quan arribi a ser adult sigui ell que condueix la seva vida.

 Hi ha moltes persones que es conformen amb al “bona vida” que la societat on es viu li proporciona perquè mai s’han plantejat que ells poden tenir la seva. 

No és fàcil la tasca d’ajudar als alumnes a que es converteixin amb els conductors de la seva vida.

 La primera condició per poder fer-ho és que ells vegin que som conductors de la nostra. 

La segona condició és que vegin coherència entre les persones que els acompanyen en el seu creixement cap a l’autonomia, és a dir, haurien de veure que pares i mestres orientem a caminar pel mateix camí.

 La tercera condició és tenir clar el full de ruta. Tenir-lo clar vol dir: parlar-lo, analitzar-lo, rectificar-lo, planificar com treballar-lo...en equip. 

Els aspectes que considero bàsics treballar amb els joves per a convertir-los en uns bons conductors de la seva vida són: 

1.- Responsabilitat 

.En la pressa de decisions 

. En construir valors adequats . En tenir unes ètiques el més semblants possibles a l’hora de jutjar el que esta be o malament indistintament de qui els ha fet.

. En complir amb les teves obligacions amb la societat com a condició per poder exigir els teus drets. 

2.- No tenir sentiment de culpa 

. Acceptar que som persones i les persones tenen el do d’equivocar-se i no una vegada sinó més d’una en una mateixa cosa.

 . Aprendre de les errades és una cosa molt important però donar-li voltes a les errades és una altra errada. Hem de saber perquè ens hem equivocat però quan ja ho sabem hem d’oblidar l’error i pensar que a vegades els errors fan canviar el destí i no sempre ha de ser per malament. Tenir clar que amb les erades no hi ha marxa enrere, que el màxim que podem fer a vegades és rectificar i demanar perdó. Acceptar i ser conscient que cada dia ens equivocarem és bàsic per tenir una vida bona. 

. Saber que ens equivoquem també ha de servir per entendre les errades dels altres i saber perdonar.  Una altra cosa molt important per la vida bona. 

3.- Ser tolerants .

Ser tolerant vol dir respectar les idees, creences i accions dels altres encara que siguin contraries a les nostres, és a dir, acceptar que la raó no té un sol nom sinó que en té molts i que cadascú hem nascut amb una forma d’entendre les coses i amb unes maners d’actuar i de ser. 

.Ser tolerant no vol dir fer el que fa l’altre, vol dir escoltar les seves opinions i respecta les seves decisions sempre que siguin coses que afecten als seus comportaments individuals. 

. Ser tolerants no vol dir canviar els teus principis, valors, ètica ni pretendre que l’altre les canviï. 

Ser tolerant vol dir saber parlar-ho amb l’altre, saber raonar les nostres conviccions i saber escoltar i respectar les dels altres. 

4.- Ser intolerants 

. És molt important també ser intolerants amb tot allò que sigui imposicions. 

. Hem de ser intolerants en tots aquells que intenten que actuem com ells, que intentin imposar normes, que amb les seves actituds fan mal als altres. 

. Hem de ser intolerants amb aquells que ens volen fer canviar per la força els nostres principis, els nostres valors.

 .Hem de ser intolerants amb aquells que vulguin decidir per nosaltres el que està be i el que està malament. 

5.- Acceptar l’expressió: “una de cal i una d’arena” com una definició de la vida.

. No podem esperar que la vida sempre ens donarà palades d’arena. La vida no està feta de només bones noticies. Sabem que a la vida tindrem moments bons però també en tindrem de no tant bons i també

en tindrem de dolents. 

. Saber tenir un equilibri emocional tant per les bones noticies com per les no tan bones. 

. Saber acceptar i lluitar per superar els moments difícils de la vida . .Saber guardar a la nostra memòria les coses bones que ens passen i aprendre de les dolentes.

 . Saber posar-nos a la pell del que li toca passar per moments difícils. 

6.- Honestedat, lleialtat i compromís. 

. Són tres característiques que defineixen el grau de maduresa d'una persona i que tenen molt a veure amb l'èxit professional i relacional d'aquesta persona.

 . Són tres paraules que ajuden a definir a les persones que saben valorar el que s'ha fet per elles, que tenen clar que per sobre de tot esta el complir amb les seves obligacions, que quan diuen si a una cosa pots esta tranquil perquè compliran amb la seva paraula. Persones que no canvien d'opinió segons qui sigui la persona amb qui parlen. 

. Persones amb qui pots confiar plenament doncs mai t'enganyaran ni faran benefici a costa teva.

 . Son persones que a tothom li agradaria tenir com amigues i companyes de feina perquè compartir amb elles es com fer-ho amb tu mateix, que tenir-les al costat et dona seguretat, confiança i tranquil·litat. 

. Les persones amb aquest valors son persones coherents que saps com pensen, com actuen, com treballen, com es comporten, com reaccionen.

 . Honestedat, lleialtat i compromís son tres valors difícils d'aconseguir en la societat actual perquè demanen que la persona valori per igual el be individual i el col·lectiu.

7. Llibertat i límits 

. Dos fets que sempre haurien d'anar junts. 

. La llibertat ben entesa es aquella que respecta la llibertat de l'altre i això no es possible sense acceptar límits.

 . Les persones creixem en la mesura que anem adquirint autonomia. L'autonomia dona llibertat però al mateix temps demana aprendre a posar límits a aquesta llibertat. Créixer en llibertat vol dir aprendre a prendre decisions de forma autònoma, sense estar condicionat per ningú però al mateix temps posant tots els límits necessaris per a que ningú es pugui queixar de que amb la recerca de la teva llibertat has envaït la seva. 

. Moltes persones amb l'excusa del dret que tenen en buscar i demanar la seva llibertat envaeixen les llibertats de les persones que els envolten.

. Treballar per la llibertat significa tenir capacitat d'esforç i de lluita per aconseguir els mitjans que faran possible ser lliures, es a dir, la llibertat individual que porta a l'individu a ser autònom no s'aconsegueix exigint sinó treballant per posar els mitjans que la facin possible. 

. Un altre tipus de llibertat be relacionada amb els drets i deures de la societat on vivim. Hem de lluitar per a que tothom tingui uns drets bàsics que facin possible el principi d'igualtat entre les persones. També hem de tenir clar que aquesta lluita comença per acceptar els deures i les normes que la mateixa societat posa per fer realitat i poder oferir a tothom uns drets que et facin sentir a gust allí on vius. 

8.- Ser persones reflexives . 

Un altre gran valor és el saber posar-se al lloc de l'altre abans de jutjar o actuar.

 . Tenir capacitat per saber esperar a donar la teva opinió o a actuar. . Saber escoltar i informar-te per després poder reflexionar per interioritzar i arribar a tenir un criteri que t'ajudi a tenir opinió i a actuar amb coherència és una forma d'evitar moltes equivocacions que fan mal a altres persones. 

. Els humans hem de tenir clar que ens equivoquem moltes vegades però també hem de saber que la reflexió es un recurs que tenim per evitar moltes errades. 

9.- Ser persones preparades per superar les adversitats. 

. Hem de ser persones que et facin el que et facin, et passi el que et passi sempre has de tornar a posar-te de peu i segur caminant. 

. Un no pot elegir el que li passa però si pot elegir com actuar davant del que li està passant. 

. Un aspecte important per no deixar-se vèncer per les coses que ens arribin des de l’exterior és estar sempre “en guàrdia”, no relaxar-se, intentar sempre intuir el que pot passar per intentar evitar les que són desagradables o per no deixar passar les que t’agraden. A la vida hi ha moltes coses que ens arriben i es impossible poder-les preveure i altres que la mateixa vida d’estar avisant constantment però nosaltres no li fem cas. 

. La vida també ens dona moltes oportunitats que molts cops les veiem quan ja han passat. Llavors no val enfonsar-se, queixar-se, fer-nos les víctimes de la mala sort que hem tingut. Estar “en guàrdia” és una estratègia per evitar aquestes males estones. 

. Una altra estratègia important per aixecar-se és tenir capacitat d’acceptació i resignació davant de les coses que ens passen i no ens agraden i d’ alegria continguda si ens agraden. 

. Possiblement aquestes coses puguin significar algunes vegades un canvi de camí per on anàvem caminant o simplement una parada per seguir desprès caminant. Sigui una cosa o una altra nosaltres hem de seguir sent els que portem la brúixola i per tant seguirem decidint per on caminem encara que ens hagin fet canviar de camí.

. Per últim crec que és molt important tenir clar que és possible que la vida ens doni coses que inicialment ens deixin derrotats, desanimats, desorientats, enfadats, sense veure la llum que ens diu que estem sortim del túnel. En aquest moments hem de saber demanar ajuda, ser valents i acceptar les orientacions de les persones que et rodegen i saps que et volen ajudar perquè t’estimen, et coneixen i saben que t’han de donar per tu tornar a estar preparat per lluitar i tornar a ser el conductor de la teva vida. 

10.- Tenir un pla de vida 

. Amb aquesta afirmació no vull dir que hàgim de tenir el futur pensat i controlat. Entre altres coses no vull dir això perquè és impossible. 

. Tenir somnis , imaginar-nos el nostre futur, analitzar amb tranquil·litat i arguments les passes que hem d’anar fent al llarg de la vida, és una manera d’endevinar quin és el nostre destí i poder incidir una mica sobre ell. 

. No podem pensar seriosament en saber que farem a 20 anys vista però si podem pensar que volem fer a cinc, tres o un any vista i posar els mitjans per a que allò que nosaltres volem fer és faci realitat. Desprès potser el destí farà que no es compleixi exactament el que nosaltres havíem pensat però segur que ens aproximarem més que si ens deixem i no ens esforcem en controlar el que ja tenim escrit que ens passarà. 

. Tenir un pla de vida també ho entenc com posar-nos els deures de periòdicament parar-nos a reflexionar i analitzar el que estem fent, és a dir, buscar moments per pensar en tu per confirmar el camí que estàs fent o per fer-li alguna correcció per millorar-lo. 

. Un altre aspecte que entenc que forma part de tenir un pla de vida és estar atents al que passa al teu voltant. Segur que si estem atents al que la vida ens ofereix cada dia trobarem moltes coses que ens ajudaran a tenir una vida bona.

 . Tenir un pla de vida també vol dir que hem de saber dirigir la nostra vida cap a aquelles coses que la nostra essència ens ha donat. Cadascú té unes habilitats i per tenir una vida bona hem de saber dedicar-nos a fer allò que sabem fer i gaudim fent, és a dir, tenir un pla de vida també significa ser conscients dels nostres punts forts i dels nostres punts febles. Saber acceptar que en algunes coses som bons i gaudim i en altres no en som tant i gaudim menys. És evident que hem d’intentar conduir la nostra vida cap als nostres punts forts. 

CONCLUSIÓ FINAL 

Per ajudar als alumnes a aprendre a conduir la seva vida, tots aquests aspectes haurien de ser treballats conjuntament entre l’escola i la família al llarg de tota l’escolaritat per intentar lluitar contra la forma de conduir la vida que transmet la societat.

L’informe Pisa no és suficient per avaluar l’estat de l’educació d’un país.

Aquest trimestre , un any més,  han avaluat l’estat de l’educació a nivell mundial basant-se únicament amb l’informe Pisa.

 Em semblen molt importants els aspectes que analitza aquest informe però no crec que siguin suficients.

Si parlem d’educar entenc que ens referim a preparar persones per viure una vida bona.

L’informe PISA ens analitza aspectes importants per l’aprenentatge  però més secundaris per aprendre a viure.

Si volem avaluar l’estat de l’educació d’un país hauríem de analitzar també altres aspectes com:

. La capacitat dels alumnes per compartir els seus problemes.

. La capacitat dels alumnes per escoltar i ajudar als altres.

. La capacitat dels alumnes per entendre que viure implica tenir problemes i que lluitar per solucionar-los forma part de viure la vida.

. La capacitat dels alumnes en saber posar l’accent en les coses positives  i saber gaudir d’elles.

 . ...

Aspectes com aquests són les que ens dirien quin és el nivell de preparació que cada país donem als nostres infants i joves per aprendre a viure una vida bona que no és el mateix que una bona vida.

Aspectes com aquest fan que l’educació no sigui un tema de l’escola sinó que sigui també un tema de les famílies i de la societat en general.

Potser si complementéssim l’informe Pisa amb un altre informe que analitzes altres aspectes de la persona els resultats serien molt diferents i les solucions també agafarien camins diferents.

Els resultats de l’informe Pisa no ens permet preguntar-nos aspectes tan importants com:

. Què han d’aprendre els infants i joves des de l’educació formal, és a dir, des de l’escola?

. Què ensenyem als infants i joves des de l’educació informal, és a dir, des de la família, els mitjans de comunicació, les rets socials...?

Seria meravellós que quan s’analitzessin els resultats de l’educació d’un país i les coses que es poden fer per millorar-los  ens adonéssim que:

. Educar significa ajudar a créixer de forma integral, és a dir, tenint en compte tots els aspectes de la persona.

. Si volem millorar l’educació hem de sortir de l’escola i fer-nos conscients del paper que l’educació informal té en la manera d’aprendre a viure la vida que és la principal cosa que hauríem de saber transmetre als nostres infants i joves.

LA DIFICULTAT D’EDUCAR EL VALOR DEL COMPROMÍS

Quan parlem d’actituds, valors, normes... l’única via que hi ha per ensenyar-les és donant l’exemple de viure´ls.

Per educar valors i actituds les paraules no tenen cap significat.

Amb la paraula compromís van molt lligades paraules com desitjos i  sacrifici  i també i van lligades expressions  com capacitat de prendre decisions ,  escala de valors, no enganyar-se a un mateix, saber dir no...

Una persona té incorporat el valor del compromís quan no hi ha diferencia o hi ha molt poca diferencia entre el que diu i el que fa.

Una manera de procedir d’una persona educada en el compromís pot ser:

Quan pensa  en els desitjos, coses que vol tenir, pensar també amb el compromís i l'esforç que haurà de fer per aconseguir-los.
Sinó és capaç de comprometre's i esforçar-se per aconseguir-los, saber  posar en dubte que sigui veritablement un desig.
Una persona educada en el compromís ha de saber controlar i valorar els seus desitjos doncs en la societat de consum que vivim podem tenir-ne molts que no són necessaris per una vida bona.
Un cop té clars els desitjos els  haurà de jerarquitzar perquè no es poden assolir tots a la vegada.
Per fer aquesta jerarquització haurà de prendre decisions.
Les decisions, una persona ha de saber que, mai són  bones ni dolentes sinó que és ella mateixa qui les en fa.  Per a que una decisió sigui bona s'ha de posar els mitjans que la facin possible i això és el que molts cops costa fer.

El sacrifici, el saber renunciar, el no jugar a enganyar-se a un mateix, el saber dir “NO” a coses presents que t'agraden pensant en el que vols aconseguir a curt o mitja termini, és el que fa  real el teu compromís amb  les decisions que has pres per aconseguir uns desitjos i el que farà que aquestes decisions siguin bones o dolentes.

És evident que vivim en una societat que no és un exemple d’aquesta manera d’actuar.

Les institucions que vertebren la nostra societat com el matrimoni i la família haurien de ser l’exemple que els infants tenen per aprendre a ser persones compromeses i desgraciadament són tot el contrari.

Si volem que els nostres infants, adolescents i joves creixin amb el valor del compromís arrelat en la seva persona és urgent trobar la manera de que el visquin des del naixement.

Potser toca revisar el concepte de matrimoni i família per apropar-lo més a la societat que  vivim i  fer real que quan una parella decideix casar-se o tenir  fills ho faci adquirint un compromís que han de complir.

Tinc la sensació que el que s’està fent és justament el contrari, és a dir, s’està facilitant el trencament d’aquest compromís sense pensar massa en les conseqüències.

Està clar que expressions com “fins que la mort us separi” impliquen un nivell de compromís no sempre fàcil de complir i potser és això el que s’hauria de canviar.

De cara a potenciar el valor del compromís igual seria millor deixar de dir que quan una parella es casa agafa un compromís per tota la vida i signar un compromís per uns anys, però al mateix temps disminuir les facilitats que avui dia es posen per trencar-lo.

De cara a potenciar el valor del compromís igual seria millor que quan una parella decideix tenir un fill haurien de saber que agafen un compromís d’acompanyar-lo en el seu creixement fins la majoria d’edat i que aquest compromís fos més difícil de trencar-lo del que ho és actualment.

És difícil que un infant que cada 15 dies canvia de domicili i s’ha d’habituar a conviure amb altres persones entengui que els seus pares un dia van adquirir el compromís de tenir-lo i ajudar-lo a créixer. Potser ho entendria millor si fossin els seus pares qui cada 15 dies canviessin de domicili i anessin a viure a casa del seu fill.

Tampoc les escoles contribuïm massa en fer viure aquest valor.

Una escola que vulgui fer viure el valor del compromís hauria  de treballar per aconseguir  un grau d'acord entre els membres de la Comunitat Educativa amb el seu Projecte Educatiu.

Un altre aspecte important que ajudaria a fer viure el valor del compromís és explicitar quines són les obligacions que tenen els alumnes i els professors per fer possible la línia pedagògica que impulsa  l’escola.

Per exemple dir que volem ser una escola inclusiva té unes conseqüències  que hauríem de saber descriure en forma de tasques que impliquen al professor i tasques que impliquen als alumnes i avaluar-les per veure si es compleixen.

   Algú pot pensar que el que demano és utòpic i potser és així però si veritablement pensem que el valor del compromís és un dels valors més importants a la vida no ens podem conformar en treballar-lo de forma teòrica, fent activitats que requereixen agafar petits compromisos, explicant la seva importància i posant exemples de persones que són o han estat model del que vol dir viure una vida compromesa.

Vivim en una societat on hi ha coses que les canviem amb molt facilitat i amb poc debat i en canvi n’hi ha d’altres que costa moltíssim ja no canviar-les sinó preguntar-se si seria millor adequar-les a la societat actual.

 Si volem que el valor del compromís es faci realitat en la societat on vivim hem de començar a exigir que es posin els mitjans per a que estigui present en les accions quotidianes de les persones. Només d’aquesta manera aconseguirem que els infants i els adults el valorem i intentem viure’l. 

Decàleg  per aconseguir passar el protagonisme de l’aprenentatge a l’alumne:

1.- Una estructura d’aula que permeti utilitzar amb facilitat les diferents situacions de treball.

2.- Institucionalitzar dins de la seqüència didàctica l’aplicació guiada com una manera d’atendre la diversitat.

3.- Potenciar un tipus de treball col·laboratiu, dins del treball individual,  on cada alumne fa el seu treball però estan asseguts estratègicament per a que puguin: 

. Preguntar-se dubtes quan no sàpiguen continuar fent la feina.

. Consultar-se el resultat i així poder comprovar les errades que fan  en el procés de la resolució d’una activitat.

4.- Utilitzar l’avaluació per aprendre de les errades: Disminuir la correcció conjunta i augmentar l’autocorrecció i la utilització de la tutoria entre iguals i els grups cooperatius homogeni o heterogenis.

5.  Potenciar les explicacions no presencials: vídeos, exemples desenvolupats, seguiment d’instruccions... com un recurs que facilita l’autonomia en l’aprenentatge.

6.- Utilitzar l’ampliació com un instrument que ens permet donar a cada alumne l’ajuda justa que necessita.

7.-Utilitzar la fórmula del  treball no presencial estant amb tots els alumnes a l’aula:

. Treballar en grup sense trobar-se físicament amb el grup.

.  Fer posades en comú i debats utilitzant els mitjans informàtics.

8.- Habituar-se a tenir a l’aula diferents propostes de treball simultànies.

9.- Potenciar la planificació , és a dir, que l’alumne hagi de decidir respecte a la feina que ha de fer, el quan i el com la farà.

       10.- Equilibri entre les activitats dirigides a l’aplicació dels  

       conceptes i a l’automatització i les activitats dirigides al 

       coneixement i utilització d’habilitats i estratègies que els ajuden a        generar coneixement .

ESCOLES AMB CARÀTER PROPI: UNA REALITAT O UNA UTOPIA?

L’educació informal es caracteritza per ser una educació que es realitza de forma espontània i es basa en l’adquisició de coneixements a través de les experiències quotidianes al llarg de tota la vida.

Actualment aquesta definició no es correspon amb la realitat doncs no podem dir que és espontània perquè està ben programada i pensada per les lleis del mercat. Els poders econòmics són cada vegada més influents a la societat i a la nostra manera de pensar.

Tampoc podem dir que és,només, una adquisició de coneixements a través d’experiències quotidianes perquè els mitjans de comunicació tenen la capacitat de presentar-te les coses de tal manera que  te les fan viure i sentir sense la necessitat d’haver-les experimentat.

L’escola fins ara tenia la missió d’incorporar als infants a la societat, a la seva cultura, avui per avui aquesta missió és realitza, amb bona part, des de l’educació informal.

Les persones quan arriben a l’escola venen amb una sèrie de valors, creences, normes, costums....  que moltes vegades són molt oposades als valors i creences que l’escola vol transmetre.

Això ha passat sempre? Segurament la resposta és que si però la diferència està en la distància dels valors que ara es transmeten des de la societat i els que l’escola vol donar als seus alumnes.

Una altra diferència està en l’actitud de les persones. Abans quan un alumne es matriculava  a una escola, un pare hi portava al seu fill o un mestre demanava treballar-hi tots sabien que aquesta escola tenia un Caràcter Propi i ells havien d’acceptar-lo, fer-lo seu i en la mesura de les seves possibilitats transmetre’l. També sabien que si no ho feien l’escola optaria per invitar-los a marxar.

Avui dia això no passa. Les famílies i els alumnes elegeixen l’escola que els agrada però no es senten obligats ni compromesos a ser coherents amb els valors que des d’ella es volen transmetre sinó estan en la línia de la seva manera de pensar. El mateix passa amb els professors.

No sentir-se obligats no vol dir que no acceptin els valors del Caràcter Propi sinó que estan a l’expectativa del que suposa a la pràctica , del grau de compromís que se’ls si demana i de la coherència amb la seva forma de viure i de pensar, és a dir, abans eren coses que no es qüestionaven i ara si.

Veritablement pot existir una escola sense ideologia? La resposta es clarament que no. Una escola sense una línia de pensament comuna serà  una escola amb moltes maneres de pensar i actuar on cada persona des del seu àmbit de treball prendrà decisions, aconsellarà i donarà línies d’actuació.

La diferència amb el passat està en el com aconseguir aquesta línia de pensament comuna. Abans aquesta línia de pensament venia imposada per la Direcció o per la Institució a la que pertanyia l’escola. En el futur haurà de ser un document més viu on tots els membres de la Comunitat Educativa tinguin possibilitat d’expressar la seva opinió.

Haurà de ser un document que es revisi periòdicament i que tingui per objectiu aprofundir en el que crec hauria de ser la principal missió de l’escola: incorporar a les persones a la societat no per acomodar-s’hi sinó  amb ganes de ser  crítics amb ella i amb la idea de transformar-la per a millorar-la.

Un bon Caràcter Propi d’una escola de segle XXI haurà de patir d’un anàlisi periòdic de tota la Comunitat Educativa sobre quins són els eixos que defineixen la societat en que vivim, dels aspectes que hem de lluitar per millorar i de les eines i sistemes que utilitzarem per fer-ho. És evident que aquest anàlisi farà que cada escola sigui diferent perquè les conclusions dependran del context on està situada  i de la forma de pensar i entendre la vida de les persones que la formen.

El Caràcter Propi haurà de ser un document viu, pràctic, on tothom si sent identificat i que marca la nostra forma d’actuar, de relacionar-nos, de conviure, de treballar, de gaudir...

El Caràcter Propi haurà de ser un projecte viu, amb una durada determinada, del que ens marquem fites anuals que avaluem cada final de curs.

Una eina important per fer viu el Caràcter Propi és marcar uns ítems que el resumeixin i permetin establir unes sessions d’autoavaluació i coavaluació entre els diferents estaments que formen la Comunitat Educativa.

Aquestes autoavaluacions i coavaluacions haurien de facilitat el diàleg que fes possible mantenir viva la voluntat de tots de portar-lo a terme i de sentir-nos a gust amb el compromís adquirit.

Avui per avui el Caràcter Propi d’una escola és més una utopia que una realitat.  Totes les escoles tenen el seu però si preguntem a la Comunitat Educativa segur que la immensa majoria no sabrà definir-nos quin és i molt menys que fa l’escola per portar-lo a terme.

 Els Caràcters Propis per ser una realitat i no una utopia han de ser clars, escrits amb un llenguatge entenedor, no han de deixar peu a la interpretació i han d’estar present a la vida de l’escola. Tota la meva vida l’he passada estudiant o treballant en escoles amb Caràcter Propi i la meva sensació és que a mesura  que anem avançant cada cop tenen menys les característiques que acabo d’anomenar, és a dir, els Caràcters Propis eren molt més realitat abans que ara.

És possible que cada vegada més estem menys segurs, orgullosos, convençuts... dels valors que volem transmetre?

És possible que cada cop més els valors dels Caràcters Propis estiguin més desconnectats de la realitat?      

Difícilment es tindrà èxit en el treball de valors sinó es parteix de la realitat on es viu, d’allò que la societat imposa, d’allò que sense adonar-nos ens perjudicar més que ens beneficia encara que aparentment no ho sembli.

Difícilment es tindrà èxit en el treball de valors sinó hi ha coherència entre el que es diu i com s’actua.

Per a que el Caràcter Propi d’una escola deixi de ser una utopia i passi a ser una realitat  és necessari establir el diàleg entre tots els membres per adaptar-lo al temps que vivim i des dels valors que estan impulsats per la societat lluitar per portar-lo a terme.  

Un exemple pràctic del que entenc per fer realitat el Caràcter Propi, Ideari o els principis metodològics seria:

a.- Invitar a tota la Comunitat Educativa a una conferència que parli  dels eixos sobre els que gira la nostra societat actual.

b.-  Analitzar  els grau d’acord que hi ha respecte a la incidència positiva o negativa sobre les persones  de cadascun del eixos que ha parlat el conferenciant.

Si prenem a Miguel Angel Santos com la persona que ha fet la conferència basant-se en el llibre “ La escuela que aprende” podem deduir que aquest eixos són:

	Incidència positiva: la comunitat educativa hi està d’acord en impulsar-lo.	Incidència negativa: la comunitat educativa pensa que hem d’intentar canviar-lo.	Depèn de la interpretació: la comunitat educativa pensa que té aspectes positius i negatius
Individualisme: Priven els interessos personals sobre els col·lectius.
Competitivitat: No importar ser millor cada vegada que un mateix sinó el primer de tots.
Obsessió per l’eficàcia: Tot el que no porti beneficis immediats no té valor
Relativisme moral: Tot és vàlid per tal d’arribar als objectius que us s’ha proposat.
Conformisme social: No importa el que passa al altres i si importar tampoc podem fer res.
Viure el present:Poca importància del passat i futur. Es busca la satisfacció immediata.
Influència dels mitjans de comunicació: donant models molt diferents als que dona l’escola.
Necessitat de consumir.
Desenvolupament de les tecnologies de la informació: ha fet variar la forma de comunicar-nos. Tenim moltes més facilitats per tenir una comunicació immediata o per aconseguir una informació.
Predomini dels temps quantitatiu: No queda moments per a la reflexió. Abocats sempre a una gran pressió que té a veure amb la velocitat: negocis ràpids, menjar ràpid, trens de gran velocitat (Joan Domènech al llibre elogi de l’educació lenta)

 

c.- Buscar la relació entre els eixos de la societat actual i els valors que com escola volem impulsar.

	Hi ha coincidència amb el CP	Es totalment oposat al que vol transmetre el CP	No té a veure amb el CP
Individualisme: Priven els interessos personals sobre els col·lectius.
Competitivitat: No importar ser millor cada vegada que un mateix sinó el primer de tots.
Obsessió per l’eficàcia: Tot el que no porti beneficis immediats no té valor
Relativisme moral: Tot és vàlid per tal d’arribar als objectius que us s’ha proposat.
Conformisme social: No importa el que passa al altres i si importar tampoc podem fer res.
Viure el present:Poca importància del passat i futur. Es busca la satisfacció immediata.
Influència dels mitjans de comunicació: donant models molt diferents als que dona l’escola.
Necessitat de consumir.
Desenvolupament de les tecnologies de la informació: ha fet variar la forma de comunicar-nos. Tenim moltes més facilitats per tenir una comunicació immediata o per aconseguir una informació.

d.- Un cop s’hagin omplert les dues taules ens trobarem amb aspectes on hi ha coincidència entre els diferents estaments de la Comunitat Educativa i per tant serà relativament fàcil treballar-los  i altres on no hi haurà acord i per tant serà més difícil treballar-los.

Una primera acció potser buscar accions a realitzar per reforçar o canviar cadascun dels aspectes analitzats i del que hem arribat a tenir coincidència respecte a la incidència positiva o negativa que fa a la societat. Aquetes accions poden ser dirigides a tota la Comunitat Educativa i realitzades en temps lectiu.

e.-  Serà funció dels equips directius analitzar les accions que es puguin fer per treballar els aspectes on no hi ha coincidència.  Aquetes accions han de ser lliures i  realitzades en temps no lectiu.